Sota les cunetes. Justícia!

(2018)

Disc en directe d’homenatge a les víctimes del terror del franquisme, per condemnar totes les violències patides. Un concert que ens recorda que la música és memòria viva; que és una eina útil per a unir forces i exigir que d’una vegada es rescabali tot el dolor sofert. Sota les cunetes. Justícia! són les cançons de la nostra vida, les cançons de la Nova Cançó interpretades per set veus joves. Cançons que que ara són convertides en un clam alt i clar contra la impunitat pels crims comesos. Bonet, Raimon, Ovidi, Llach, Pi de la Serra, Rossell, Serrat, Ribalta, Isaac, Giné, d’Efak, Rebull i Muntaner. Cançons que inspiren i motiven veus més noves com les de VerdCel, Feliu Ventura, Rusó Sala, Meritxell Gené, Cesk Freixas, Montse Castellà i Joanjo Bosk.

Digipack: Disc de 19 cançons. Amb llibret 16 pàg (inclou textos resum del projecte i de les entitats memorístiques, lletres i crèdits).

🛒Pots aconseguir-lo ací en la botiga en línia de VerdCel (enviament inclòs).

—

1.- Violència, guerra i conseqüències.
Manuel Vázquez Montalbán va dir que “Paisatge de l’Ebre” era la cançó que millor glossava la Guerra Civil. La veu esquinçada de Teresa Rebull va ser idònia per transmetre les terribles fotografies poètiques que havia escrit Gual i Lloberes als fronts més acarnissats.
Joan Manuel Serrat evocà en la primera persona d’un nen les conseqüències de l’ensulsiada, els familiars desapareguts, les penúries de la postguerra, la fugida forçada de la terra natal.
Guillem d’Efak, aprofitant una història real que per desgràcia també havia ocorregut molt temps enrere pels voltants del cementiri de Son Coletes, fa una ucronia i destaca la sublevació davant l’opressió feixista. Esquiva així magistralment la censura i connecta amb la gent del seu temps.
Desoladors paisatges que la infantesa grava per sempre en la memòria, i que tenen com principals escenaris tants col·legis rònecs i manipuladors com l’”Escola de Ribera” d’Ovidi Montllor.
Però la rebel·lió emergeix amb força i té un dels punts culminants en els qui s’enfronten a la dictadura amb les armes a la ma.
Juan Paredes, “Txiki”, va assolir aquell compromís extrem fins a les últimes conseqüències i darrerament hem commemorat els 40 anys del seu afusellament. Txiki és el protagonista de la “Cançó del lladre”, que sobre una tornada tradicional va escriure Maria Aurèlia Capmany, perquè entonés l’extraordinària veu de Marina Rossell.
Una altra veu extraordinària, Maria del Mar Bonet, evoca amb un text de Lluís Serrahíma les conseqüències més colpidores d’una repressió que esdevé quotidiana. La policia política del franquisme vol detenir a un estudiant, que, davant la seguretat que serà torturat, es llança per la finestra just abans d’agafar-lo per endur-se’l a comissaria. La cançó és la crònica d’un fet real.

2.- Víctimes i familiars, sobre la dictadura.
Als versos finals del poema XXV de “La pell de brau”, Salvador Espriu evoca la por de viure sota la fèrula feixista que hem escoltat. I la desafia perquè només vencent la por era possible lluitar.
Apel·les Mestres havia fet el mateix al poema combatiu “No passareu”, arran la I Guerra Mundial, però que als primers compassos de la Guerra Civil va reeixir. La veu profundament tel·lúrica de Xavier Ribalta la va convertir en consigna molts anys després. Però el clam és molt anterior. Ja al segle XIX, l’anònim “Au Jovent” era una crida a la lluita. El grup Coses el va recuperar.
Les seqüeles d’una lluita desproporcionada tenen greus conseqüències pels militants antifranquistes. Salvador Puig Antich és executat pel terrible sistema del garrot vil, el 2 de març de 1974. Joan Isaac glossa el fet des de la delicadesa d’un text dirigit a la companya de l’anarquista assassinat.
Quan les coses no es podien dir pel seu nom, la cançó buscava recursos simbòlics per expressar-se. “L’estaca”, de Lluís Llach, és un d’aquests símbols que ha fet seu tot un poble, el qual finalment aconsegueix que la dictadura tombi. Avui, el símbol roman.

3.- Després de la mort del dictador.
Amb la cançó “El ball dels cent mil diumenges”, música sobre un poema d’Henri Tachan, Ramon Muntaner recrea metafòricament el gran moment d’esperança i d’il·lusió propi del postfranquisme.
Aquelles expectatives, tanmateix, van trigar 40 anys a fer-se reals, i quan semblava que ja el franquisme estava acabat, reviscolava la repressió. Això vol dir “Quan creus que ja s’acaba”. És un cercle malaltís que sembla no acabar mai, malgrat t’empeny finestral avall com a ‘Què volen aquesta gent’, sempre torna, i ara puja segons Raimon, amb ascensor, fins el teu pis.
Quico Pi de la Serra, amb la seva ironia sarcàstica i la tècnica faulística de convertir les persones en animals, canta el final il·lusionant del franquisme a “El burro i l’àguila”. Una cançó que la censura va prohibir implacablement perquè deixava clar que els hereus polítics de Franco eren els Borbons. Transició amb transacció de poders, democràcia de feixistes amb escó. Enroc als escacs: canvien la torre destructora pel rei.
Però finalment sí, es va acabar i també venen els bons records, els moments blaus en un món gris. Això és “Homenatge a Teresa”, el vals de l’Ovidi que és una de les millors cançons de la història de la nostra música popular. Bellesa en estat pur que ens recorda tot allò que hagués avançat la nostra societat si no haguéssim sofert aquest parèntesi d’amnèsia col·lectiva.
“La marinada”, de Joan Pau Giné, i “Vou veri vou per no dormir”, una contra-nana de Guillem d’Efak, conviden a seguir lluitant, perquè la dictadura va morir, però veiem cada dia com vol ressuscitar. Un recorregut que es completa amb les veus de Les Illes i la Catalunya Nord. La desesperada fugida d’aquella gent que va haver de marxar i els qui ho van patir portes endins.
Uns Països Catalans que, com tots els pobles del territori, van resistir l’agressió a la llengua i la cultura sota l’autoritarisme feroç, el qual no acceptava altra nació que la del seu propi fusell.
Acabarem amb el “Diguem no”, el gran himne popular que va fer les funcions mobilitzadores dels himnes prohibits. Retrat implacable de les injustícies criminals de la dictadura i convit al combat des de la força del crit. El podeu cantar amb nosaltres.

Antoni Batista i Alfons Olmo.

Top
0 cistella
    La teua cistella
    La teua cistella està buidaTornar a la botifa
    Continue Shopping
      Calcula l'enviament
      Aplicar el cupó